Com era fa temps

Volia cercar imatges dels vaixells a vela quan encara no hi havia motors. I així he arrivat a un document de l a TV3 molt mes complet que el que jo havera pogut fer. Les barques de vela de la mediterrania, tant les que eixen al reportge, els llauts de les illes Pitiuses o les barques costeres i de l'albufera de Valencia, son en esencia, herencia de milers d'anys de navegació al Mediterani.

En los mares del Sur...

Recuerdo aquellos lejanos años de infancia,  en los meses de invierno, tras la comida y a la espera de la película de la semana. Frente aquel aparato de última tecnologia alemana, un Telefunken blanco y negro con retardo de encendido y capacidad para dos canales, el VHF y el de ciencia ficción, UHF. Solo funcionaba el primero, el segundo era una utopia en aquellos tiempos del Caudillo, al menos en las áreas rurales. Que desmérito de canal, de ser el camino a la salida de años de claustro socio-emocional y via espiritual de prosperidad económico-social, con todo un nombre acorde a esas esperanzas que llena cualquier boca, UHF,  a ser simplemente La 2. Como niño de la época, antes del comienzo de la "función" (así era denominado por mi abuela), no dejaba de apretar las manos y emitir plegarias para que no fuese de las que los chicos denominabamos de "amor". Ya desde niños empezamos a tomar consciencia de las diferencias de ambos sexos y no solo en lo físico. Si era de amor, las chicas presentes dejaban escapar un suspiro de alivio mientras que los chicos tomabamos represalias de corte gamberro ante esos signos de complacencia de sus rostros. Si sucedia lo contrario, que la película fuese de las esperadas, guerra, vaqueros o aventuras de las que ensalzaban el verdadero espíritu guerrero de un chico, la reacción de las chicas era muy similar, otro suspiro, pero de resignación. La reacción de los chicos no cambiaba mas que en el tono. Es decir, en elevarlo de forma burlesca hacia ellas acompañado de las mismas represalias de corte gamberro. Posiblemente el genoma humano masculino a esas edades no está preparado para más. En ese momento entraba en acción el genoma anciano femenino, como una carga de antidisturbios delimitaba ambos bandos sin métodos tan sofisticados como los actuales. Zapatilla en mano y al grito de "cuando venga tu madre se lo cuento todo" pacificaba el disturbio sin detenciones.

Una vez recolocados en la pequeña salita, con menos frio debido a las aportaciones de calor humano recibido, se hacia el silencio. Si habia alguna pelicula que hiciese volar mi imaginación, donde mi cuerpo se quedaba huérfano de mente, era esa en la que la primera imagen de la película se veia la imagen de un velero antiguo acompañada de una banda sonora con sonido fastuoso, esa música orquestral con muchos graves y fanfarrias de las peliculas de los años 40-50 sobre los viajes y aventuras en mares y océanos. Las novelas de Julio Verne, Robert Louis Stivenson, Daniel Defoe, que hablaban de las singladuras de antiguos marinos en los siglos de oro de las colonias y que fueron el entretenimiento de tantas meriendas de pan y escaso chocolate. Aquellos heroes siempre con blusa atada a la cintura, espada en mano y aferrados al obenque de proa sobre el botalón del barco. por que no hay barco pirata que se precie sin botalón y baupres. Errol Flyn, Burt Lancaster, Gregory Peck como los heroes a los que un niño pretendia emular. Quizás aún profundizaban más dentro de mi al ser la película del mismo color que los sueños humanos, en blanco y negro, penetrando de lleno en el mundo mágico de las esperanzas. En escasos años, Naranjito, el mundial de España y el plan renove Telefunken me descubríeron que esas películas eran a color. Cuanto daño hizo ese mundial y Lamo Castillo. Pero lo que despertaba un nuevo mundo de ilusión y aventura era la frase; "Los Mares del Sur". En todas, el capitan ponia rumbo a los mares repletos de peligros, aventuras y singladuras; ese paraiso mágico de aventura,al lugar que lo resume todo, los Mares del Sur . Aún hoy, cada vez que escucho esa frase mi mente se llena de luz y salobre, viento fresco, aventura y libertad. Los mares del Sur eran ese lugar del globo indetermidado, repleto de aventuras no vividas, islas por descubrir y tesoros enterrados. Creo que no me he hecho demasiado viejo al seguir sintiendo eso, al llenarse mis ojos de ilusión tan solo con escuchar esa frase. Puede que sea viejo si cuando escucho Sur solo pienso en agujero de ozono,humedad y moscas.

(mapa de los Mares del Sur de  Chatelain 1719)

¿Pero como acotar los mares del Sur? ¿Donde están? Jamás un término concreto posicional ha sido tan abstracto. Si nos ceñimos a R.L. Stevenson hablariamos de Samoa y limítrofes donde ideó sus historias, la Isla del Tesoro. Pero los mares del Sur eran mucho mas. No solo venian determinados por el Ecuador y los 3 grandes cabos del Sur, Agujas, Lewin y Hornos. Los mares del Sur se apoderan de mares al Norte del Ecuador, como el Caribe, o como los mares profundos y duros del Norte de Escocia, donde Walter Scott relata la novela de "El Pirata". O incluso en el Mediterraneo, "El conde de Montecristo" de Alejandro Dumas. El mismo Jack london en su novela, como no, "Los mares del Sur" con una simple carátula de un bergantin y una palmera, a plumilla,  ya nos hace viajar a esos mundos sin explorar y sin posicionar, solo con la evocación de aventura, viento y salitre. Es más, incluso islas de ficción, nuestra imaginación las ha situado en las rutas de estos mares. Quién no recuerda la famosa isla de Tacatuca, donde Pipi Langstrum recupera el cofre del tesoro de su padre pirata.
Como en el diario que Robinson Crusoe (Daniel Defoe) llevaba en su isla, "en el año de nuestro señor MMXII, espero y deseo que los Mares del Sur sigan iluminando durante toda mi vida el espiritu de aventura y libertdad con el que crecí" 

Etimología dels vents

Els noms amb que és coneixen els vents a la zona Mediterrànea venen representats de forma estàndard amb la típica rosa dels vents que tan coneguda és arreu del pais i que com és llógic té algunes variants depenent de cada zona concreta.

A banda d'aquests hi han noms propis de vents que s'utilitzen en llocs molt concrets o que defineixen sovint fenòmens meteorològics molt locals geogràficament parlant, d'aquests en parlarem en properes ocasions i ja veureu que dóna molt de si. De les paraules referents a la meteorologia en pallarès ja en vam parlar fa temps (recopilació de vocabulari pallarès)
Però avui el que volem abans és situar-nos i veure d'on provenen o què signifiquen els tradicionals noms de vent que sovint utilitzem al parlar.
La major part dels noms de la rosa dels vents tenen origen romà.

Tramuntana (N): (Vent de port)
és un vent fort i fred que ve del nord, d'origen polar, agafant el nord dels Pirineus i el sud-oest del Massís Central Francès com a zona d'acceleració. La seva velocitat pot arribar als 200 km/h. Quan bufa aquest vent el cel sol presentar un blau fort.
Procedeix del llatí transmontanum que vol dir "d'enllà de les muntanyes" o de "l'altra banda de les muntanyes". Quan els romans veien que el vent venia del nord deien que aquell vent aplegava a Roma des de més enllà de les muntanyes que hi ha al nord d'Itàlia, és a dir, transmontanum dels Alps.

Mestral (NO): (Cerç)
A Catalunya es produeixen vents forts de mestral quan l'anticicló atlàntic domina l'est de la Península Ibèrica i el seu flanc nord és travessat per un corrent pertorbat, que traspassa els Pirineus i acanala vents freds i forts per la vall de l'Ebre, que afecten les terres properes a aquest riu: Ports de Beseit, Delta, Camp de Tarragona i centre de l'Aragó, on és conegut com a cierzo.
Es un vent sec i violent temut pels agricultors i mariners.

En la península Itàlica hi ha un vent que és el que bufa amb més freqüència, aquest vent és el del nord-oest. Per això els romans a aquell vent que semblava dominar-ho tot per la seva presència, li van dir magistrale, que vol dir "mestre", "principal". D'aquest mot llatí en la península Ibèrica al passar el temps se'n va derivar la paraula mestral.

Gregal (NE):
és un vent de la Mediterrània que pot bufar en els moments que una àrea de baixa pressió es desplaça cap el sud de Malta i causa un vent del nord-est fresc i fort que afecta aquesta illa. També afecta altres illes i territoris del Mediterrani occidental.

Els romans es referien al vent que venia de la direcció nord-est com a què venia de Grècia. És a dir, amb les seues paraules: graegale, que vol dir "referent als grecs".

Llevant (E):
El Llevant és el punt cardinal est, i en la rosa dels vents s'anomena també llevant al vent que prové d'aquest punt. El llevant és un vent humit, ja que prové del mar. La paraula deriva de la denominació que els romans li deien al vent que bufa des de l'est. La paraula llatina de la qual deriva és de "levante", que vol dir "aquell que s'alça" fent-hi referència al sol, és a dir, per on surt el sol.
A la Península Ibèrica, la llevantada o temporal de llevant, afecta principalment les zones costaneres de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears, al Mar d'Alboran i a l'estret de Gibraltar. És un vent humit i fred, segons l'època de l'any i la situació en altura pot provocar nevades en cotes molt baixes.

Xaloc (SE):
el terme s'utilitza per referir-se al vent que ve del sud-est. El vent de xaloc no és gaire freqüent als Països Catalans i, les poques ocasions en què bufa, difícilment passa de moderat. Tot i això, és un vent ben conegut als indrets mariners per les onades de calor que sol dur, car aquest vent és el que arranca del Nord d'Àfrica i del Sàhara. En cas que plogui de xaloc, gairebé segur que la pluja serà de fang. té molt de recorregut marítim i també pot aixecar ones considerables.
El nom de xaloc en castellá se'n diu "sirocco" que fa referència a la direcció des d'on bufa el vent, que no és l'altra més que Síria, i d'ací, de la paraula Siria ha derivat a "sirocco". Aquest nom no ve del llatí sinó de l'àrab, ve de la paraula shalúq, que vol dir suau o fluix.

Migjorn (S): (Vent de sud)
En l'àmbit dels Països Catalans, el migjorn no es considera bo ni per la pesca ni per la navegació. El seu nom prové dels termes mig i jorn (giorno en italià) en al·lusió al pas del sol per la meitat del seu curs. Etimològicament, derivaria del llatí vulgar mĕdĭo diŭrno, ‘migdia’, migjorn vol dir la meitat del dia quan el sol està al sud.

Garbí o Llebeig (SO):
Al País Valencià s'anomena llebeig, exceptuant a Alacant que se'l coneix com garbinet , mentre que més al nord se li diu garbí. Pel seu origen, porta molta sorra i pols molt fina en suspensió procedent del desert del Sàhara. El llebeig es produeix com a conseqüència del moviment de borrasques a la Mediterrània sud d'oest a est; aquest desplaçament provoca el moviment de masses d'aire tropical, càlides, seques i amb molta pols portada del Sàhara fins al sudest de la Península Ibèrica. Normalment el llebeig és anticipat per la calima (boira càlida) que apareix a l'horitzó cap al sud. El color característic de la calima és provocat per la gran quantitat de pols africana que duu. L'aparició d'aquest vent anuncia l'arribada de la depressió que l'origina i que moltes vegades ve acompanyat de pluges fortes.
La paraula llebeig deriva de la veu llatina "libs" que vol dir "de Líbia", pequè és d'allí des d'on bufa el vent. El mot garbí ve de la paraula àrab Tarabulus al-Garb que és com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab.

Ponent (O):
Es el vent que prové de l'oest, bufa d'oest a est. El ponent és un vent relativament freqüent als Països Catalans, i pot arribar a bufar amb ventades moderades i fortes. Tot i que de vegades el ponent pot ser un vent fred, sovint arriba a les nostres contrades rescalfat després d'haver travessat tota la Península Ibèrica. A l'estiu, el vent de ponent sol ser molt càlid. El que sí que és comú, però, és la seva sequedat. El ponent arriba a la costa mediterrània sec, i per això no porta mai pluja. És un vent perillós per a la navegació, ja que les allunya de la costa. A les Illes, pot alçar temporals considerables contra les costes de Tramuntana i de Migjorn de Mallorca.
Ve de la paraula llatina ponente, que vol dir "que es pon", allà on es pon el sol. És a dir, que el ponent és aquell vent que bufa des d'allí on es pon el sol.

-------------------------
Escrit per: Conxi C. per a Meteopallars Blog

El meu país

---

El vent de garbí — L'horari

per Josep Plà

---

A l'estiu, en dies de bon temps, en els períodes de normalitat meteorològica, l'aparició dels vents es produeix a base d'un horari. En el curs d'aquests períodes, durant el pas de les vint-i-quatre hores del dia, els vents giren seguint un horari fix, amb una regularitat que ja voldrien tenir les nostres empreses de transports i els ferrocarrils. Quan aquest horari —per la raó que sigui— es trenca, i hom té, en mar, algun projecte a realitzar, a terme immediat i precís, val més deixar-ho per a un altre dia. [...] Els dies que en l'àrea meteorològica constituïda pel nostre litoral es poden qualificar de bons dies no solament a l'estiu, sinó tot l'any; els dies de cel clar, net, assegurat i d'equilibri meteorològic declarat —que alguns n'hi ha—, el que domina en aquesta àrea és la giravolta del vent seguint el camí del sol amb un horari perfecte. Quan el sol surt, en aquests dies a què hem fet referència, amb la seva magnificència habitual —i això, em permeto modestament recordar-ho a la creixent, immensa massa de persones que no han vist mai sortir el sol—, el vent ha d'estar entaulat sobre la terra. És a dir: si hom està situat en mar, el vent ha de venir de la terra i a més ha d'ésser fluixet —terral fluix, terralet, sense que això n'exclogui un punt de vivacitat—, perquè altrament el dia no neix tan bo com en la hipòtesi que estem examinant. Amb la solemne ascensió del sol i l'aparició progressiva de la calor, el vent mor. Es produeix un moment de calma —que sol ésser blanca—, que sembla providencialment creat perquè els pescadors llevin els arreus que tenen en el fons de mar. El sol va pujant, la temperatura comença de picar sobre el mar en calma. I és llavors —entre les vuit quarts de nou (hora vella), no cal dir que parlem sempre de l'horari solar— que es veu venir de molt lluny, del nord-est, una taca verdejant que camina ràpidament, sobre el mar ensabonat. El mar, en calma, sembla ensabonat, perquè les seves aigües, tot i el seu grau de salinitat, són sempre una mica grasses. El vent grec, el gregal, està a la vista. Aquest vent té un embat fresc, deliciós, alegre, emplena el mar de lleugers, brillants escumalls, saltironejants, que rutilen a la claror del sol enlluernador, dins de la llum gloriosa dels nostres matins estivals. Quan el gregal entra, comencen a cantar les cigales de la costa i el fregadís del vent treu a la pinassa el seu perfum sensacional. Són les hores glorioses, inenarrables, dels matins d'estiu a les platges. Aquest vent sol durar tot el matí. De vegades arriba a ésser fresc, i sempre és velejable, noble, franc. És el vent ideal per a bordejar amb l'escota ben cassada, escorant la fusta al màxim. És el vent que ha promogut més il·lusions marineres... il·lusions que altres vents s'han encarregat de debolir. Amb això el sol va pujant; arriba al zenit i llavors el vent comença a cedir i a fluixejar. Toquen les dotze en el campanaret blanc de l'església, i a quarts d'una el gregal cau. Es produeix un moment de perplexitat universal, un moment que també sembla providencial perquè, havent parat el vent, la xafogor augmenta i tot sembla conspirar a favor del bany. Hi ha, doncs, un moment de calma que coincideix amb la màxima força i rutilació del sol. Però aquesta calma dura molt poc: de seguida que el sol ha ultrapassat el punt de la seva màxima verticalitat, arriba una bufarada de xaloc que va seguida de l'entaulament del vent del sud —del migjorn, de migjornell. El diminutiu és apropiat, perquè aquest ventijol arriba sense força, i fa l'efecte que el sol, que sembla un lleó jove, se'l menja de viu en viu. Aquest ventet dura mitja hora, hora escassa. En la història meteorològica del dia que estic relatant, a la una en punt (hora solar) s'entaula el sud-oest, o sia el llebeig, o sia, encara, el vent de garbí. El garbí és el vent de les nostres tardes d'estiu. És el vent que en projectar-se sobre l'interior del país els pagesos anomenen la marinada, aire que estimen amb deliri perquè gràcies a la seva frescor humida es fan més suportables les feines del segar, del batre i en general totes les feines del camp. Havent dinat, el pagès s'ajeu a l'ombra de la figuera del quintà i queda adormit sota l'aura de la marinada. Després, a l'hora de garbellar, el vent s'emporta el boll i la palla barrejada amb la ploma grisa o burella de les gallines i el grau cau, daurat. Si el vent es manté dolç i fiés indescriptiblement agradable. No hi ha res que faci un arròs millor que aquest vent; res que acompanyi amb més eficàcia una bona digestió. El tabac de fulla, tocat pel seu punt d'humitat, arriba a la sublimitat. Prendre un bon cafè, fumar un cigar en un lloc ombrejat, endolcit per la seva brisa, és cosa delicada. Les partides de tresillo, de manilla, de tuti més o menys subhastat, es fan mentre el ventet va bufant. És el vent, per altra part, que treu dels pins de la costa el rendiment més tangible; el gregal en treu un perfum sec i crepitant; el garbí, més humit, gairebé femení, embriagant. L'alta remor dels pins —formulada pel poeta Miquel Ferrà— és més eficient amb el garbí que amb el gregal —encara que amb aquest darrer vent sigui més ondulada. El garbí dura fins a les set. Hi ha una observació, en vers, antiga, que diu:
  El garbí,
a les set a dormir.

Arcoa 5.10

Aquest vaixell el vaig comprar a Barcelona al mes de març de l'any 2009. Una miqueta pessat pero molt estable i segur. Al video es por vorer un dia de juliol a Dènia del mateix any. Eixe dia, després d'haver eixit del port, a la badia d'estribor es varem quedar sense vent. i de sobte ens va passar pel mig un xicotet tornado. El vaixell sosl es va engrunsar un poc. Pesava prop dels 400 kg, amb una orsa lastrada. En hi ha alún model semblant a França que es diu Lanaverre. Els plans son el mateixos. Per a la seva época es molt modern, on ja inclueix una banyera molt ampla i còmoda. Està en els nivells dels vaixes extessos a Nord Amèrica on es diuen potters. Vaixell noble, amb molt d'espai i dolç a les maniobres. L'enllaç perfecte entre la vela lleugera i el creuer, amb pocs sustos.

Un dia perfecto...creo

Deberia levantar la copa y brindar, pero creo que como la canción del Rey Peret "Alce mi copa de vino para brindar por mi muerte...". Esta es la crónica de un dia que jamás debio suceder, en unas condiciones de mar y viento por las que cualquier marino pagaria.
"En el dia de nuestro señor 8 de agosto del año nueve del tercer milenio, port de Dènia. Mi chica(guapisima pirata, aunque novata, demostrable ambas cosas) y yo dispuestos a que Eolo nos acompañe con la mejor de sus caras. presto a desembalar nuestro velero, un Arcoa 5.10 de 1978 en su remolque, junto a la rampa. Antes una mirada a la otra parte de la bahia, olor a mar, mar casi llana con viento fuerza 2. Me saliba mi boca, son las 11.35 Am. A montar el palo y las jarcias firmes.
- ¿Donde están los tensores? ...busco silbando, como mostrando a la conyuge tranquilidad y relajación. Al no encontrarlos entro en la fase dos. No sabes ni que meleodia silbas por que lo único que tienes ganas es de gritar. Tras esa fase mi astucia y moderación me hace tomar una decisión para no entrar en fase tres. Así que le digo a mi ayudante que llame ella al muy posible causante de que no se encuentren los tensores donde deberían, mi padre. Mas que nada por no ejecutar la fase dos por el móvil, a grito pelado con él. Tras la comunicación y no habiendo recibido noticias satisfactorias, repito esas palabras magicas
 -"tranquilo...soy una nube...soy una nube" en voz alta y paseando a erelajadamente por ese sol del mediodia del agosto mediterraneo para evitar entrar en Defcom 3 y apretar el botón rojo de guerra nuclear. A buscar a una naútica. Adios a 100 aurelios. Ya estamos bien, disgusto solo para el bolsillo. Empieza el acastillaje del palo.

-"Niña, deja de mirar y estate atenta...eeeee, que tenses el stayyyyyyy...."¡¡crash!!, encima de la puerta del todoterreno (osea, la Berlingo). Puerta abollada, con sistema casero para enderzar la puerta, tenazas y fuerza bruta aunque con secuelas estéticas de por vida. La ayudanta afirmaba que en esos momentos su mirada se dispersó hacia el mar y que, claro, como iba a saber ella que esa fase de sujetar un mastil en lo alto de 6 metros era tan crucial. Son las 12:30, un calor que raja las piedras. Otro intento.
 -"Ténsame bien y no te despistes, pinsesa."
-"Vaya sube el viento, ostras ostras que se me va el paloooo..."¡crash!, encima de la luna del todoterreno. Agujero en la luna delantera. -"........(y ella con la sonrisa de una criatura que no entiende que pasa)" indescifrable, mas bien olia, a sapos y culebras.
 -"Relajate, bebe un poco de agua, son casi las 2 de la tarde y aqui sin comer ni nada". Todo esto en voz alta para que pareciese mas creible. Miro hacia el mar, me sentí como Moises en el monte Nebo, veré pero no tocaré.
-" A ver si puedo con él." pensé hacia mis adentros. Último intento, manera tradicional...por fin. Las 3 de la tarde y ya lo tenemos a punto. Ahora solo botarlo por la rampa.
 -" mmmm, vaya Garbí que esta soplando, suave pero Garbí (suroeste traicionero)". Ya con el barco en el agua, por la rampa y si, sin ningún problema. Eso nos confia, lo malo ha pasado parecia informar mi equipo de inteligencia. Ingenuo.
-" Cuando yo te diga, empuja por proa a estribor y te separas del amarre cariño..."
-"¿Cielo, que es la proa y eso del estribo?"...

-"es igual, empuja pa'lla". Motor fueraborda a medio gas y...¡crahssss!, la única piedra en todo el puerto y me la comí. Se jodio la helice. Se pueden imaginar la reacción termonuclear que se producia en mis p'adentros debido al rejuntamiento de la bilis con la mala hostia acumulada. Gracias a que poseo unos profundos conocimientos en alertas nucleares y mas concretamente en refrigeración del atómica, aporté la solución mas coherente. Inmersión marina hasta la linea de flotación del mentón, respiraciones lentas y pausadas, aplicando técnicas oscuras, es decir cerrando los ojos y por Dios que no se acerque nadie que lo reviento. Apliquese durante una hora"

Estas son las dudas que me asedian;

 a) ¿era una señal del destino para que no saliese, que seria peor?

 b) o por el contrario ¿la pinsesa podía haber colaborado un poco mas?

Amb l'Audaz

Faré un repàs dels vaixells que hagen passat per les meues mans...
Aquest es l'Audaz, un Gavia de 4.90 m. del any 2002. L'il hi vaig comprar a un xic de Málaga el dia de Sant Vicent, dilluns de la segona Pascua. El meu tot terreny i jo, la Berlingo