Els noms amb que és coneixen els vents a la zona Mediterrànea venen representats de forma estàndard amb la típica rosa dels vents que tan coneguda és arreu del pais i que com és llógic té algunes variants depenent de cada zona concreta.
A banda d'aquests hi han noms propis de vents que s'utilitzen en llocs molt concrets o que defineixen sovint fenòmens meteorològics molt locals geogràficament parlant, d'aquests en parlarem en properes ocasions i ja veureu que dóna molt de si. De les paraules referents a la meteorologia en pallarès ja en vam parlar fa temps (recopilació de vocabulari pallarès)
Però avui el que volem abans és situar-nos i veure d'on provenen o què signifiquen els tradicionals noms de vent que sovint utilitzem al parlar.
La major part dels noms de la rosa dels vents tenen origen romà.
Tramuntana (N): (Vent de port)
és un vent fort i fred que ve del nord, d'origen polar, agafant el nord dels Pirineus i el sud-oest del Massís Central Francès com a zona d'acceleració. La seva velocitat pot arribar als 200 km/h. Quan bufa aquest vent el cel sol presentar un blau fort.
Procedeix del llatí transmontanum que vol dir "d'enllà de les muntanyes" o de "l'altra banda de les muntanyes". Quan els romans veien que el vent venia del nord deien que aquell vent aplegava a Roma des de més enllà de les muntanyes que hi ha al nord d'Itàlia, és a dir, transmontanum dels Alps.
Mestral (NO): (Cerç)
A Catalunya es produeixen vents forts de mestral quan l'anticicló atlàntic domina l'est de la Península Ibèrica i el seu flanc nord és travessat per un corrent pertorbat, que traspassa els Pirineus i acanala vents freds i forts per la vall de l'Ebre, que afecten les terres properes a aquest riu: Ports de Beseit, Delta, Camp de Tarragona i centre de l'Aragó, on és conegut com a cierzo.
Es un vent sec i violent temut pels agricultors i mariners.
En la península Itàlica hi ha un vent que és el que bufa amb més freqüència, aquest vent és el del nord-oest. Per això els romans a aquell vent que semblava dominar-ho tot per la seva presència, li van dir magistrale, que vol dir "mestre", "principal". D'aquest mot llatí en la península Ibèrica al passar el temps se'n va derivar la paraula mestral.
Gregal (NE):
és un vent de la Mediterrània que pot bufar en els moments que una àrea de baixa pressió es desplaça cap el sud de Malta i causa un vent del nord-est fresc i fort que afecta aquesta illa. També afecta altres illes i territoris del Mediterrani occidental.
Els romans es referien al vent que venia de la direcció nord-est com a què venia de Grècia. És a dir, amb les seues paraules: graegale, que vol dir "referent als grecs".
Llevant (E):
El Llevant és el punt cardinal est, i en la rosa dels vents s'anomena també llevant al vent que prové d'aquest punt. El llevant és un vent humit, ja que prové del mar. La paraula deriva de la denominació que els romans li deien al vent que bufa des de l'est. La paraula llatina de la qual deriva és de "levante", que vol dir "aquell que s'alça" fent-hi referència al sol, és a dir, per on surt el sol.
A la Península Ibèrica, la llevantada o temporal de llevant, afecta principalment les zones costaneres de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears, al Mar d'Alboran i a l'estret de Gibraltar. És un vent humit i fred, segons l'època de l'any i la situació en altura pot provocar nevades en cotes molt baixes.
Xaloc (SE):
el terme s'utilitza per referir-se al vent que ve del sud-est. El vent de xaloc no és gaire freqüent als Països Catalans i, les poques ocasions en què bufa, difícilment passa de moderat. Tot i això, és un vent ben conegut als indrets mariners per les onades de calor que sol dur, car aquest vent és el que arranca del Nord d'Àfrica i del Sàhara. En cas que plogui de xaloc, gairebé segur que la pluja serà de fang. té molt de recorregut marítim i també pot aixecar ones considerables.
El nom de xaloc en castellá se'n diu "sirocco" que fa referència a la direcció des d'on bufa el vent, que no és l'altra més que Síria, i d'ací, de la paraula Siria ha derivat a "sirocco". Aquest nom no ve del llatí sinó de l'àrab, ve de la paraula shalúq, que vol dir suau o fluix.
Migjorn (S): (Vent de sud)
En l'àmbit dels Països Catalans, el migjorn no es considera bo ni per la pesca ni per la navegació. El seu nom prové dels termes mig i jorn (giorno en italià) en al·lusió al pas del sol per la meitat del seu curs. Etimològicament, derivaria del llatí vulgar mĕdĭo diŭrno, ‘migdia’, migjorn vol dir la meitat del dia quan el sol està al sud.
Garbí o Llebeig (SO):
Al País Valencià s'anomena llebeig, exceptuant a Alacant que se'l coneix com garbinet , mentre que més al nord se li diu garbí. Pel seu origen, porta molta sorra i pols molt fina en suspensió procedent del desert del Sàhara. El llebeig es produeix com a conseqüència del moviment de borrasques a la Mediterrània sud d'oest a est; aquest desplaçament provoca el moviment de masses d'aire tropical, càlides, seques i amb molta pols portada del Sàhara fins al sudest de la Península Ibèrica. Normalment el llebeig és anticipat per la calima (boira càlida) que apareix a l'horitzó cap al sud. El color característic de la calima és provocat per la gran quantitat de pols africana que duu. L'aparició d'aquest vent anuncia l'arribada de la depressió que l'origina i que moltes vegades ve acompanyat de pluges fortes.
La paraula llebeig deriva de la veu llatina "libs" que vol dir "de Líbia", pequè és d'allí des d'on bufa el vent. El mot garbí ve de la paraula àrab Tarabulus al-Garb que és com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab.
Ponent (O):
Es el vent que prové de l'oest, bufa d'oest a est. El ponent és un vent relativament freqüent als Països Catalans, i pot arribar a bufar amb ventades moderades i fortes. Tot i que de vegades el ponent pot ser un vent fred, sovint arriba a les nostres contrades rescalfat després d'haver travessat tota la Península Ibèrica. A l'estiu, el vent de ponent sol ser molt càlid. El que sí que és comú, però, és la seva sequedat. El ponent arriba a la costa mediterrània sec, i per això no porta mai pluja. És un vent perillós per a la navegació, ja que les allunya de la costa. A les Illes, pot alçar temporals considerables contra les costes de Tramuntana i de Migjorn de Mallorca.
Ve de la paraula llatina ponente, que vol dir "que es pon", allà on es pon el sol. És a dir, que el ponent és aquell vent que bufa des d'allí on es pon el sol.
-------------------------
Escrit per: Conxi C. per a Meteopallars Blog
A banda d'aquests hi han noms propis de vents que s'utilitzen en llocs molt concrets o que defineixen sovint fenòmens meteorològics molt locals geogràficament parlant, d'aquests en parlarem en properes ocasions i ja veureu que dóna molt de si. De les paraules referents a la meteorologia en pallarès ja en vam parlar fa temps (recopilació de vocabulari pallarès)
Però avui el que volem abans és situar-nos i veure d'on provenen o què signifiquen els tradicionals noms de vent que sovint utilitzem al parlar.
La major part dels noms de la rosa dels vents tenen origen romà.
Tramuntana (N): (Vent de port)
és un vent fort i fred que ve del nord, d'origen polar, agafant el nord dels Pirineus i el sud-oest del Massís Central Francès com a zona d'acceleració. La seva velocitat pot arribar als 200 km/h. Quan bufa aquest vent el cel sol presentar un blau fort.
Procedeix del llatí transmontanum que vol dir "d'enllà de les muntanyes" o de "l'altra banda de les muntanyes". Quan els romans veien que el vent venia del nord deien que aquell vent aplegava a Roma des de més enllà de les muntanyes que hi ha al nord d'Itàlia, és a dir, transmontanum dels Alps.
Mestral (NO): (Cerç)
A Catalunya es produeixen vents forts de mestral quan l'anticicló atlàntic domina l'est de la Península Ibèrica i el seu flanc nord és travessat per un corrent pertorbat, que traspassa els Pirineus i acanala vents freds i forts per la vall de l'Ebre, que afecten les terres properes a aquest riu: Ports de Beseit, Delta, Camp de Tarragona i centre de l'Aragó, on és conegut com a cierzo.
Es un vent sec i violent temut pels agricultors i mariners.
Gregal (NE):
és un vent de la Mediterrània que pot bufar en els moments que una àrea de baixa pressió es desplaça cap el sud de Malta i causa un vent del nord-est fresc i fort que afecta aquesta illa. També afecta altres illes i territoris del Mediterrani occidental.
Llevant (E):
El Llevant és el punt cardinal est, i en la rosa dels vents s'anomena també llevant al vent que prové d'aquest punt. El llevant és un vent humit, ja que prové del mar. La paraula deriva de la denominació que els romans li deien al vent que bufa des de l'est. La paraula llatina de la qual deriva és de "levante", que vol dir "aquell que s'alça" fent-hi referència al sol, és a dir, per on surt el sol.
A la Península Ibèrica, la llevantada o temporal de llevant, afecta principalment les zones costaneres de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears, al Mar d'Alboran i a l'estret de Gibraltar. És un vent humit i fred, segons l'època de l'any i la situació en altura pot provocar nevades en cotes molt baixes.
Xaloc (SE):
el terme s'utilitza per referir-se al vent que ve del sud-est. El vent de xaloc no és gaire freqüent als Països Catalans i, les poques ocasions en què bufa, difícilment passa de moderat. Tot i això, és un vent ben conegut als indrets mariners per les onades de calor que sol dur, car aquest vent és el que arranca del Nord d'Àfrica i del Sàhara. En cas que plogui de xaloc, gairebé segur que la pluja serà de fang. té molt de recorregut marítim i també pot aixecar ones considerables.
El nom de xaloc en castellá se'n diu "sirocco" que fa referència a la direcció des d'on bufa el vent, que no és l'altra més que Síria, i d'ací, de la paraula Siria ha derivat a "sirocco". Aquest nom no ve del llatí sinó de l'àrab, ve de la paraula shalúq, que vol dir suau o fluix.
Migjorn (S): (Vent de sud)
En l'àmbit dels Països Catalans, el migjorn no es considera bo ni per la pesca ni per la navegació. El seu nom prové dels termes mig i jorn (giorno en italià) en al·lusió al pas del sol per la meitat del seu curs. Etimològicament, derivaria del llatí vulgar mĕdĭo diŭrno, ‘migdia’, migjorn vol dir la meitat del dia quan el sol està al sud.
Garbí o Llebeig (SO):
Al País Valencià s'anomena llebeig, exceptuant a Alacant que se'l coneix com garbinet , mentre que més al nord se li diu garbí. Pel seu origen, porta molta sorra i pols molt fina en suspensió procedent del desert del Sàhara. El llebeig es produeix com a conseqüència del moviment de borrasques a la Mediterrània sud d'oest a est; aquest desplaçament provoca el moviment de masses d'aire tropical, càlides, seques i amb molta pols portada del Sàhara fins al sudest de la Península Ibèrica. Normalment el llebeig és anticipat per la calima (boira càlida) que apareix a l'horitzó cap al sud. El color característic de la calima és provocat per la gran quantitat de pols africana que duu. L'aparició d'aquest vent anuncia l'arribada de la depressió que l'origina i que moltes vegades ve acompanyat de pluges fortes.
La paraula llebeig deriva de la veu llatina "libs" que vol dir "de Líbia", pequè és d'allí des d'on bufa el vent. El mot garbí ve de la paraula àrab Tarabulus al-Garb que és com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab.
Ponent (O):
Es el vent que prové de l'oest, bufa d'oest a est. El ponent és un vent relativament freqüent als Països Catalans, i pot arribar a bufar amb ventades moderades i fortes. Tot i que de vegades el ponent pot ser un vent fred, sovint arriba a les nostres contrades rescalfat després d'haver travessat tota la Península Ibèrica. A l'estiu, el vent de ponent sol ser molt càlid. El que sí que és comú, però, és la seva sequedat. El ponent arriba a la costa mediterrània sec, i per això no porta mai pluja. És un vent perillós per a la navegació, ja que les allunya de la costa. A les Illes, pot alçar temporals considerables contra les costes de Tramuntana i de Migjorn de Mallorca.
Ve de la paraula llatina ponente, que vol dir "que es pon", allà on es pon el sol. És a dir, que el ponent és aquell vent que bufa des d'allí on es pon el sol.
-------------------------
Escrit per: Conxi C. per a Meteopallars Blog
No hay comentarios:
Publicar un comentario